Pedagogia de la Interactivitat

Aquest article de Roberto Aparici i Marco Silva, pertanyent a la revista comunicar, ens porta a reflexionar sobre les possibilitats d'aprenentatge que es troben darrere de les TIC, partint de la necessitat de canviar la nostra mentalitat sobre un procés d'ensenyament-aprenentatge basat en la unidireccionalitat i limitat a la transmissió de coneixements. 

Principalment, defensa que el que veritablement requereix el sistema educatiu actual per millorar és la participació activa dels alumnes, els quals han de passar de ser espectadors a actors. Per tant, veiem com aquesta perspectiva es contraposa amb el model més tradicional que podem relacionar amb la pedagogia transmissiva, fonamentada en "l'aprenentatge de masses" on el coneixement es vincula a un monopoli amb estàndards establerts, i que es vincula amb els conceptes d'instrucció i l'individualisme que a l'article es tradueixen com "escuela museo".

Així mateix, la interacció que es proposa ha d'estar fonamentada en els següents principis:

• Participació - Intervenció
• Bidireccionalitat - Hibridació
• Permutabilitat - Potencialitat

Model FEED-FEED:

Un dels aspectes que més destacaria del text en qüestió és el plantejament del Model Feed-Feed (Aparici, 2011), en el qual s'estableix que per assolir l'èxit en el procés comunicatiu caldrà contemplar la retroalimentació de tots els participants, i el qual va més enllà del feedback al no contemplar només rebre missatges. D'aquesta manera, el feed-feed es concep com un procés de construcció comú on no s'estableixen divisions de cap naturalesa, i en el qual esdevé imprescindible establir una relació basada en el compromís, la col·laboració i la solidaritat, on l'alumne passi de ser un consumidor de la informació a un editor o autor.

Personalment, considero que aquesta teoria té un fort vincle amb l'aprenentatge constructiu que exposa Vygotsky, ja que observem la voluntat d'allunyar-se de a comunicació tradicional per anar cap a una comunicació on participin molts agents de forma lliure, contribuint en gran mesura a l'enriquiment de les relacions que s'estableixin per tots els punts de vista que es poden aportar. A més, considero que el que s'exposa es troba molt relacionat amb les possibilitats que ofereixen els Entorns Virtuals d'Aprenentatge, en quant a la oportunitat d'interactuar amb altres persones a partir de diferents experiències, coneixements... que cadascun dels integrants pot compartir amb la resta de membres a través dels fòrums o d'altres possibilitats.

Respecte a la idea de participació i interactivitat, és evident que un dels punts on caldrà incidir és en el paper de l'alumnat respecte a l'aprenentatge, perquè el model que exposen Aparici i Silva no es pot concebre si aquest no produeix continguts i es limita a reproduir els que li proporciona el docent. 

Considero que un bon recurs per exemplificar-ho seria el cas dels nostres blogs, on partim de la base del que es treballa a classe però després cadascun de nosaltres ho adapta, integra les seves pròpies reflexions, i ho transforma compartint-ho amb els altres, arribant a un contingut personalitzat a través de la nostra implicació activa que es millora amb els suggeriments o propostes de la nostra professora o dels companys conduint-nos a un aprenentatge col·laboratiu.

Internet com recurs per a la interactivitat:

Tal i com he comentat, existeixen diverses eines com els EVA o els blogs que poden contribuir a establir una pedagogia interactiva, tot i que cal tenir en compte que això dependrà, com hem incidit en molts altres casos, del que es pretengui aconseguir o el que el docent hagi plantejat. Així, en aquest article s'evidencia que moltes vegades s'infrautilitzen les potencialitats comunicatives que ofereix aquest entorn, limitant-se a compartir arxius però sense cap tipus d'activitat que vagi més enllà, sinó que trasllada les estratègies més tradicionals de l'aula cap a aquestes plataformes. 

A més, vinculat amb aquesta idea, considero especialment rellevant l'aportació de García Canclini (2007), el qual asseyala que "la comunicación dialógica a través de las redes virtuales cambian los modos de relacionarse, de reunirse, amar y saberse amados o acaso imaginarlo"

En aquest punt podem observar un dels principals reptes que es plantegen al sistema educatiu que, com tots els altres que s'han esmentat, es troba condicionat pel fet que el sistema educatiu tradicional ja no té cabuda dins del model de societat on estem immersos. Per tant, cal destacar la importància d'actualització del docent i la seva capacitat d'adaptar-se a les noves estratègies que permetin aprofitar les possibilitats de l'entorn web per aconseguir més i millors aprenentatges.

L'evolució de la web 2.0

Quan parlem d'Internet ens referim a una xarxa d'informació mundial que permet connectar diferents ordinadors i persones, però... i quan parlem de Web 2.0?

Concretament, aquesta idea sorgeix a finals dels anys 80 com un projecte d'investigació sobre la creació de xarxes d'informació que permetin connectar el coneixement entre diferents investigadors i universitats. Tot i això, és un concepte que ha anat evolucionat, per la qual cosa parlem del canvi de web 1.0 a web 2.0 i, fins i tot, molta gent ja es refereix a la 3.0.

En el cas de la Web 1.0 estaríem parlant de quelcom més estàtic, on les tasques vinculades al seu ús es refereixen a la recerca d'informació sent difícil la seva publicació al requerir de coneixements avançats i d'eines específiques per fer-ho. Aquest fet es solventa amb l'aparició de la Web 2.0, on els coneixements requerits ja no són tant elevats i, en quant a la manera de comunicar-se, ens referim a usos com el correu electrònic, la missatgeria o els fòrums, permetent l'intercanvi d'informació amb altra gent sense tantes limitacions com en el primer cas.

Tot i això, un dels trets més característics de la Web 2.0 és que és accessible per a gairebé tothom, on nosaltres esdevenim subjectes actius en la producció d'informació com podem veure amb el cas del Blog on la interacció esdevé més completa enriquint el procés en qüestió. Per tant, veiem com destaca el principi de l'aprofitament de la intel·ligència col·lectiva. A més, seguint amb l'evolució de la web, aquesta passa de ser un mitjà a convertir-se en la plataforma directa on treballem, donat que aplicacions com Symbaloo o Delicious ens permeten gestionar i desenvolupar les tasques que abans realitzàvem en l'entorn habitual del nostres sistemes operatius.

A banda del que s'ha comentat, penso que caldria fer especial menció a les xarxes socials ja que aquestes ens possibiliten estar en contacte amb diferents persones, però també compartir informació tot i que aquest pugui no ser el seu objectiu principal. Per tant, veiem com les categories exposades no són rígides sinó que depèn de l'usuari que li dóna el sentit que vol a cada eina de la que disposa. 

En definitiva, considero que la característica clau de la Web 2.0 és el fetde poder compartir el coneixement, fomentant un treball en xarxa més col·laboratiu que propicia un rol actiu i reflexiu per part de l'individu, on la interacció entre els diferents integrants enriqueix el procés d'ensenyament-aprenentatge en gran mesura.

Tot i això, en relació als usos educatius d'internet, més concretament en quant a l'entorn 2.0, diversos estudis denoten que els usos interactius són els menys utilitzats. Això es refereix a que, tot i que ara permet tasques més col·laboratives com la producció de continguts, la tendència general dels usuaris segueix sent buscar informació, fet que ens condueix a la reflexió sobre que, tot i que disposem de la tecnologia necessària, serà la persona qui li doni un o altre sentit.

Identitat digital, què és i com gestionar-la?

Aquest és un concepte que ha anat apareixent en diverses de les lectures que he fet sobre el tema de al tecnologia educativa, com ara en els reptes de la tecnologia que exposava Nicholas C. Burbules en l'entrevista analitzada. Per això, vaig decidir aprofundir en aquesta temàtica i el primer que voldria destacar és que en la meva recerca d'informació he trobat al·lusions molt diverses al terme d'identitat digital.

Així mateix, en el text titulat La gestión de la identidad digital, les autores es refereixen a ell com la imatge que donem de nosaltres mateixos en la cibercultura, relacionant-ho amb la privacitat o la seguretat en Internet. Penso que aquesta aproximació resulta molt interessant ja que ens apropa a la idea que aquesta imatge es produeix a partir d'un procés de construcció, el qual va prenent forma a partir dels nostres comentaris, arxius o les accions que realitzem en general a l'emprar Internet.

Tot i això, on més referències he trobat al respecte és en el camp del màrqueting i de l'empresa, on aquest concepte cada vegada pren més importància en la vessant de la selecció de personal o bé a l'hora d'establir acords de negocis amb altres organitzacions. Dit d'una altra manera, haurem de tenir molta cura de les nostres aportacions a la xarxa ja que si estem buscant treball pot ser que, encara que estiguem molt qualificats, no puguem accedir a aquella vacant segons el que projectem de nosaltres mateixos a la web (comentaris, fotografies...).

Llavors, veiem com l'ús que fem de les noves tecnologies està sotmès a la privacitat, on hem d'establir els límits de què compartim, on i amb quí, ja que quan fem servir alguna eina o recurs tecnològic deixem la nostra empremta. Per exemple, dades com el nostre correu electrònic o telèfon poden quedar enregistrades sense que ho sapiguem, per la qual cosa també esdevé important posar atenció en les condicions de privacitat en quant a la protecció de dades dels llocs web que visitem. 

Enfocant-ho des d'una altra mirada, i en relació a aquest aspecte, penso que hauríem de reflexionar sobre que la participació activa en la nova cultura digital pot tenir molts beneficis, per la qual cosa hem de fomentar aquest esperit col·laboratiu entre els més joves donades les seves repercussions al permetre enriquir l'aprenentatge.

Seguint amb la visió educativa, considero que els centres educatius també n'han de fer ressò, en quant al fet que les noves tecnologies cada vegada es troben més presents en aquest entorn. Per això, els professionals de l'educació no ens hem de limitar a transmetre als alumnes com funcionen aquestes eines, sinó també incidir en com fer-ne un ús responsable, com ja s'ha comentat amb anterioritat. 

El principal vehicle per a aconseguir-ho serà un docent competent i ben format en la matèria, per tal que pugui ensenyar al seu públic com actuar en les xarxes socials de manera responsable en vistes al seu propi benefici i en relació a l'aprenentatge. A més, això ens condueix a la necessitat de conscienciar a tots els que facin ús d'aquest tipus de tecnologia que tinguin molt present la seva identitat digital, fomentant el desenvolupament de competències que facin aquesta meta quelcom viable des de les dues vessants; la teoria (coneixement de l'entorn digital com webs 2.0) i la pràctica (com per exemple processos de socialització online). 

En definitiva, penso que podríem resumir la identitat digital com allò que identifica a una persona en l'entorn web, idea en la que us recomano aprofundir visionant el següent vídeo al apropar-nos a aquest terme d'una manera concisa i molt aclaridora.

Digital Identity (TED - Mario Rodríguez)

De lo sólido a lo líquido: Las nuevas alfabetizaciones ante los cambios culturales de la Web 2.0

En aquesta ocasió aprofundirem en un article de Manuel Area i Teresa Pessoa, basat en els conceptes de cultura sòlida i cultura líquida a partir de la idea que exposa Bauman (2006) sobre que les noves tecnologies de la informació i el coneixement han suposat processos de canvi socioculturals a l'actualitat. Això es pot veure reflectit en la terminologia en qüestió on, segons el caràcter de la informació, el coneixement o les relacions, podem definir si es tracta d'un o altre tipus de cultura.

Així, la cultura sòlida al·ludeix a l'estabilitat o la materialitat, però ara amb l'aparició de la Web 2.0 tothom pot arribar al coneixement i compartir-lo, fins i tot construir-lo, per tant estaríem parlant d'una cultura líquida o fluida, ja que es fa necessària la constant adaptació dels coneixements per no quedar obsolets en una realitat tant canviant com l'actual.

Tot i això, penso que un dels punts clau en el que ens hauríem de centrar és que recursos com la Web 2.0 (plataforma de serveis que permet la participació i la inclusió de diferents suports) no tant sols han repercutit a l'educació, sinó que també podem observar la seva influència en la gestió de les organitzacions o en la manera de comunicar-nos, creant també noves professions com el cas del Community Manager. Per tant, veiem com aquest canvi va de la mà de molta informació construída socialment, fet on torna a aparèixer el llegat de la concepció vygotskiana de l'aprenentatge. De la mateixa manera, considero que també podríem al·ludir a la bretxa digital que s'anomenava Burbules, però també a la de caràcter generacional donada la necessitat d'alfabetització digital en determinats col·lectius.

En quant al tema de l'alfabetització, els professionals de l'educació com els pedagogs podem tenir un paper molt important, sobretot des de les aportacions de l'educació mediàtica crítica per anar més enllà de la simple capacitació tal i com exposa Dolan (2010).

Per tant, si el que volem és aconseguir aquest objectiu, haurem de contemplar el desenvolupament de diverses competències al voltant de la Web 2.0, com seria el cas de les referents als següents àmbits, però sempre vetllant per la seva interrelació en un projecte integrador:

• Competències instrumentals: basades en el domini tècnic (pràctica)
• Competències cognitives: coneixements i habilitats específiques (crítica)
• Competències socioculturals: creació de textos i relacions (comunicació)
• Competències axiològiques: influència en l'entorn cultural i polític (valors)
• Competències emocionals: experiències en l'entorn digital (accions)

En definitiva, veiem com el procés d'alfabetització que es proposa és bastant complex però, sens dubte, molt beneficiós al poder dotar a la persona de coneixements i habilitats que li permetin fer un plé ús responsable dels recursos digitals, participant així en l'anomenada cultura líquida. Per tant, del punt de vista més pedagògic considero que es tracta d'una percepció molt encertada al no quedar-se només en la part instrumental, sinó que va més enllà per focalitzar en els valors i actituds que promoguin una construcció crítica de la seva identitat digital.