Disseny de propostes d'E-Learning

L'origen de l'E-learning es dóna amb la metodologia de l'educació a distància, però des del seu sorgiment aquest concepte ha evolucionat i canviat molt.

Així mateix, segons Manual Area, correspon a la modalitat d'ensenyament-aprenentatge que consisteix en el disseny, posada en pràctica i avaluació d'un curs formatiu a través de xarxes d'ordinadors. Aquesta definició es vincula a la idea d'una relació diferida en el temps entre alumnes i docents dispersos geogràficament, com bé es reflecteix en l'ús d'aules o espais virtuals com Moodle, entre d'altres. Per tant, a partir del que hem vist podríem establir que aquesta aportació ens apropa a un enfocament innovador del procés d'E-A, més centrat en l'estudiant a través d'un aprenentatge actiu, flexible, autònom i col·laboratiu. 

Tot i això també ens podem trobar amb metodologies d'E-learning molt rígides i de caràcter més reproductor/tradicional ja que, com hem vist en diverses ocasions, això dependrà en gran mesura de com plantegem la nostra proposta pedagògica, vinculada a la presència dels següents elements:

• Tecnològic: Correspon a l'aula o espai virtual on desenvolupar la proposta de formació, és a dir, la plataforma que emprarem per planificar el curs i organitzar les activitats d'aprenentatge, entre d'altres funcions.
• Pedagògic: Inclou la informació sobre el curs i les activitats (dimensió informativa i pràxica), així com el plantejament del procés de comunicació amb el docent i la resta de participants, i l'element tutorial i d'avaluació.

Si seguim aprofundint en l'evolució d'aquest concepte, i més concretament en la seva situació al S.XXI, trobem que per autors com Garrison (Garrison et al, 2005) és molt important la presència social al parlar d'E-learning, referint-se a la capacitat dels participants d'una comunitat virtual per projectar-se a ells mateixos social i emocionalment com a persones reals. De la mateixa manera, també focalitzen en la dimensió cognitiva, vinculada al contingut i les interaccions establertes a partir de les diverses activitats d'aprenentatge plantejades.

En aquest punt seguim observant com l'E-learning es fonamenta en un aprenentatge col·laboratiu mediat, al requerir la presència i interconnexió entre diferents agents, però sens dubte també podem fer al·lusió a d'altres trets implicats, com ara:

• Es basa en compartir objectius i distribuir tasques
• Procés d'ensenyament estructurat pel docent (cooperació - col·laboració)
• Treball sobre problemes, casos i projectes
• Treball sobre hipòtesis o formulació de problemes

Totes aquestes característiques de l'aprenentatge a través de la metodologia E-learning, així com la resta d'aspectes tractats sobre aquest concepte, ens condueixen a una visió molt diferent de l'aprenentatge, on el discent esdevé el principal protagonista de l'acció en un entorn que li ofereix múltiples possibilitats d'enriquir-se en la seva dimensió cognitiva i social. 

Tot i això, al tractar aquesta idea també cal contemplar les dificultats que afecten al seu desenvolupament, com el problema referent a la falta de competències dels docents i de l'alumnat en quant a la seva aplicació d'ensenyament superior o en la formació per al treball. En relació a aquest aspecte considero que caldria destacar un concepte que va aparèixer al tractar aquest aspecte en la darrera sessió, corresponent a l'educació enllaunada i que es refereix a l'ús tradicional d'aquest tipus d'eines tecnològiques. Dit d'una altra manera, ens trobaríem amb un cas on, tot i emprar plataformes que permeten més participació de l'alumnat, el docent es limita a deixar la documentació penjada en aquest suport sense cap altre tipus d'interacció, fet que ens condueix a una proposta pedagògica molt pobre al no aprofitar les possibilitats que ofereix aquest entorn.

Llavors, si el que volem es no caure en aquest tipus d'obstacles, esdevé necessari tenir en compte els objectius o requisits que afavoreixen al seu ús innovador, com seria el cas del decàleg de característiques que ens ofereix el ja esmentat Area:

Concretament, veiem com aquest recull posa èmfasi en la tasca de crear espais oberts a la comunicació, no tant basats en la reproducció dels continguts apresos en les activitats d'avaluació, sinó en centrar-nos en una pedagogia de la interactivitat on l'alumne pugui desenvolupar plenament la seva capacitat crítica i de reflexió, fet al que contribueixen en gran mesura els PLE (Personal learning enviroment).

Pedagogia de la Interactivitat

Aquest article de Roberto Aparici i Marco Silva, pertanyent a la revista comunicar, ens porta a reflexionar sobre les possibilitats d'aprenentatge que es troben darrere de les TIC, partint de la necessitat de canviar la nostra mentalitat sobre un procés d'ensenyament-aprenentatge basat en la unidireccionalitat i limitat a la transmissió de coneixements. 

Principalment, defensa que el que veritablement requereix el sistema educatiu actual per millorar és la participació activa dels alumnes, els quals han de passar de ser espectadors a actors. Per tant, veiem com aquesta perspectiva es contraposa amb el model més tradicional que podem relacionar amb la pedagogia transmissiva, fonamentada en "l'aprenentatge de masses" on el coneixement es vincula a un monopoli amb estàndards establerts, i que es vincula amb els conceptes d'instrucció i l'individualisme que a l'article es tradueixen com "escuela museo".

Així mateix, la interacció que es proposa ha d'estar fonamentada en els següents principis:

• Participació - Intervenció
• Bidireccionalitat - Hibridació
• Permutabilitat - Potencialitat

Model FEED-FEED:

Un dels aspectes que més destacaria del text en qüestió és el plantejament del Model Feed-Feed (Aparici, 2011), en el qual s'estableix que per assolir l'èxit en el procés comunicatiu caldrà contemplar la retroalimentació de tots els participants, i el qual va més enllà del feedback al no contemplar només rebre missatges. D'aquesta manera, el feed-feed es concep com un procés de construcció comú on no s'estableixen divisions de cap naturalesa, i en el qual esdevé imprescindible establir una relació basada en el compromís, la col·laboració i la solidaritat, on l'alumne passi de ser un consumidor de la informació a un editor o autor.

Personalment, considero que aquesta teoria té un fort vincle amb l'aprenentatge constructiu que exposa Vygotsky, ja que observem la voluntat d'allunyar-se de a comunicació tradicional per anar cap a una comunicació on participin molts agents de forma lliure, contribuint en gran mesura a l'enriquiment de les relacions que s'estableixin per tots els punts de vista que es poden aportar. A més, considero que el que s'exposa es troba molt relacionat amb les possibilitats que ofereixen els Entorns Virtuals d'Aprenentatge, en quant a la oportunitat d'interactuar amb altres persones a partir de diferents experiències, coneixements... que cadascun dels integrants pot compartir amb la resta de membres a través dels fòrums o d'altres possibilitats.

Respecte a la idea de participació i interactivitat, és evident que un dels punts on caldrà incidir és en el paper de l'alumnat respecte a l'aprenentatge, perquè el model que exposen Aparici i Silva no es pot concebre si aquest no produeix continguts i es limita a reproduir els que li proporciona el docent. 

Considero que un bon recurs per exemplificar-ho seria el cas dels nostres blogs, on partim de la base del que es treballa a classe però després cadascun de nosaltres ho adapta, integra les seves pròpies reflexions, i ho transforma compartint-ho amb els altres, arribant a un contingut personalitzat a través de la nostra implicació activa que es millora amb els suggeriments o propostes de la nostra professora o dels companys conduint-nos a un aprenentatge col·laboratiu.

Internet com recurs per a la interactivitat:

Tal i com he comentat, existeixen diverses eines com els EVA o els blogs que poden contribuir a establir una pedagogia interactiva, tot i que cal tenir en compte que això dependrà, com hem incidit en molts altres casos, del que es pretengui aconseguir o el que el docent hagi plantejat. Així, en aquest article s'evidencia que moltes vegades s'infrautilitzen les potencialitats comunicatives que ofereix aquest entorn, limitant-se a compartir arxius però sense cap tipus d'activitat que vagi més enllà, sinó que trasllada les estratègies més tradicionals de l'aula cap a aquestes plataformes. 

A més, vinculat amb aquesta idea, considero especialment rellevant l'aportació de García Canclini (2007), el qual asseyala que "la comunicación dialógica a través de las redes virtuales cambian los modos de relacionarse, de reunirse, amar y saberse amados o acaso imaginarlo"

En aquest punt podem observar un dels principals reptes que es plantegen al sistema educatiu que, com tots els altres que s'han esmentat, es troba condicionat pel fet que el sistema educatiu tradicional ja no té cabuda dins del model de societat on estem immersos. Per tant, cal destacar la importància d'actualització del docent i la seva capacitat d'adaptar-se a les noves estratègies que permetin aprofitar les possibilitats de l'entorn web per aconseguir més i millors aprenentatges.